Per entendre el naixament de "Veïns Sense Fronteres" no podem passar per alt la dècada dels 60, quan començà la llarga història de treball i solidaritat entre Mallorca i un dels pobles més densament poblats i més empobrits de l’Àfrica dels Grans Llacs: Burundi. Aquesta relació s’inicià a través de l’església mallorquina. Posteriorment la relació prengué més força diversificant-se amb la intervenció d’organitzacions de la societat civil.

Els primers grups de missioners mallorquins (1969) a la parròquia de Gitongo (Burundi)
Els primers grups de missioners mallorquins (1969) a la parròquia de Gitongo (Burundi)

Un altre moment important del compromís entre aquests dos pobles –Mallorca i Burundi- està vinculat als esdeveniments i a les conseqüències del 21 d’octubre de 1993, quan l’oligarquia político-militar burundesa i els privilegiats de l’antic règim assassinaren el primer president elegit democràticament, el carismàtic heroi nacional Melchior Ndadaye, intentant decapitar les institucions democràtiques que el poble sobirà s’havia donat de forma exemplar 100 dies abans.
La resposta de Mallorca davant la gravetat de la situació creada amb el magnicidi a Burundi va partir d'un equip de solidaritat que es nucleà en el marc de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma (FAAVV). Aquest fet fou l’inici d’una nova etapa de cooperació de la societat civil mallorquina amb Burundi. Una campanya d’ajuda d’urgència en favor de les persones burundeses més vulnerables, unes desplaçades dins el propi país i altres refugiades dins els campaments del sud de Rwanda, fou la primera acció duita a terme per la Comissió de Solidaritat de la Federació d’associacions de Veïns de Palma amb Burundi.

La vídua del president assassinat a Burundi l’any 1993, la senyora Laurence Ndadaye, fou la primera burundesa que després del cop d’estat, convidada per la citada Comissió, vingué a Palma a principis de 1994 per fer una crida a la solidaritat del poble mallorquí a favor de la població burundesa, fortament colpejada pels esdeveniments que seguiren el magnicidi del President Ndadaye. Ella ens portà una carta del segon President legítim de Burundi, Cyprien Ntaryamira, on ens demanava que passàssim de l’ajuda d’urgència puntual a un agermanament estable, concretament amb el municipi de Nyabihanga, on havia nascut el President Ndadaye.

Primera vinguda de Laurence Ndadaye, vidua del President de Burundi, Melchior Ndadaye (1994)
Primera vinguda de Laurence Ndadaye, vidua del President de Burundi, Melchior Ndadaye (1994)

Per iniciativa de la mateixa Comissió, la segona visita a les Illes d’una persona burundesa després del magnicidi, fou la de la senyora Marguerite Bukuru, aleshores ministra de Drets Humans i de promoció de la Dona. Ella havia de partir de Burundi el 6 d’abril de 1994, però quan a l’aeroport de Bujumbura esperava amb altres ministres l’avió que portava el seu President, reberen un avís informant-los de l’assassinat dels Presidents de Rwanda i de Burundi a l’aeroport de Kigali, quan un míssil acabava d’abatre de forma criminal l’avió que els portava des de la ciutat tanzana d’Arusha. Marguerite Bukuru hagué d’ajornar la data del viatge, però la seva presència a Mallorca ajudà a comprendre que el conflicte burundès no era de naturalesa bàsicament ètnica, sinó de lluita pel poder. Aquella frase tan clara que ens digué ho posà de manifest: “Com puc estar contra les persones d’origen hutu, si n’hi ha que han protegit de la mort germans meus que són d’origen tutsi?”.

Reunió de la F.AA.VV. Palma amb Marguerite Bukuru (1994). Fou ministre de DDHH i Promoció de la Dona (1993) i de Funció Pública (1994-1995), assesora jurídica del Centre de DDHH de l'UNESCO i vicepresidenta de la CENI a les eleccions de 2010
Reunió de la F.AA.VV. Palma amb Marguerite Bukuru (1994). Fou ministre de DDHH i Promoció de la Dona (1993) i de Funció Pública (1994-1995), assesora jurídica del Centre de DDHH de l'UNESCO i vicepresidenta de la CENI a les eleccions de 2010

Les accions a realitzar a favor de Burundi requerien molts d’esforços i alhora la FAAVV de Palma estava fortament implicada en aquells moments en la construcció de la “Ciutat que volem”. Això propicià la creació d’una organització específica de solidaritat amb altres pobles del món, a partir sobretot de l’experiència de cooperació amb Burundi. Per això dia 17 de gener de 1995 nasqué “Veïns Sense Fronteres” amb entitat jurídica pròpia. Ajuda d’urgència, cooperació al desenvolupament sostenible, educació per la pau i el respecte dels drets de la persona humana i prevenció activa de conflictes es convertiren en un projecte integral i l’educació i l’extensió de la cultura de la pau foren la base de la creació de “Veïns Sense Fronteres”.
Els primers anys d’existència de VSF, a més de treballar a favor de la població burundesa, donàrem suport també a altres projectes de cooperació a països d’Amèrica Llatina, en concret a Colòmbia (suport als damnificats pel desbordament del riu Paez amb construcció d’habitatges), a Veneçuela (creació d’un fons rotatori per a la formació i creació d’ocupació juvenil a Caracas) i a Guatemala (sobretot la construcció i dotació d’un Centre de Formació Bomberil a Chimaltenango), però, vistes les poques associacions que en aquells moments es dedicaven a la cooperació amb Àfrica, decidirem concentrar els nostres esforços de cooperació al desenvolupament al continent africà i de manera especial a països de la regió dels Grans Llacs africans.

Interwiu à Antoine Kaburahe-IWACU
1.pdf
Documento Adobe Acrobat 429.1 KB
Què està passant a Burundi?
5.pdf
Documento Adobe Acrobat 151.6 KB
Pierre Nkurunziza crée une Commission Nationale de Dialogue interburundais
2.pdf
Documento Adobe Acrobat 197.5 KB
¿Provoca Occidente la inmigración de los africanos?
4.pdf
Documento Adobe Acrobat 317.6 KB